(CA) No cal estandarditzar les llengües
Molta gent pensa que cal estandarditzar totes les llengües al món. No estic d'acord amb això, penso que estandarditzar les llengües és la cosa que no cal fer, i explicaré perquè.
Què vol dir "estandarditzar una llengua"?
Comencem amb un poc de definició, per clarificar de que parlo exactament. Una llengua estandarditzada té òbviament una o més d'una institucions normatives que codifiquen-ho, com per exemple l'Institut d'Estudis Catalans pel català, son els organismes oficials que fan referència. Cal també molt mecanismes socials que promouen aquest estàndard, que es diuen "vectors de normes". No és necessàriament una obligació formal escrita en la llei, hi ha tot un parell de maneres molt insidioses, com corregir a tothom a partir de la escola, o pels mitjans de comunicació importants, reclutar únicament persones que fan servir un parlar normatiu per escriure les articles i presentar les emissions, per que la gent no veien cap altra manera de parlar en les institucions normatives.
S'oposa a les llengües vernaculars, que no tenen cap estàndard. Lis locutoris practiquen-ho de manera espontani únicament.
Òbviament, no hi ha una divisió clara entre les llengües estandarditzades i vernaculars, en realitat és tot un espectre de matisos. Els vectors de normes poden ésser no molt efectius, la situació pot ésser diferent d'un país a l'altre... Tot el que he dit son tendències generals, però la realitat és sempre més complicada que en teoria, sobretot quan es tracta de subjectes socials, perquè cada societat i cada estructura social té les seves contradiccions.
La inter-comprensió mutual és possible sense estandardització
Una idea per defendre l’estandardització d'una llengua és que tothom parla de la mateixa manera, i doncs permet una millora comunicació. Però no soc d’acord, perquè:
El llenguatge és sempre diferent d’una persona a una altre, perquè cada persona té una història diferent, que influeix la seva manera de parlar. Pot canviar segon la llengua nativa també. És molt obvi en català: la majoria de lis catalanoparlants que vivien en el territori controlat per l’Espanya practiquen el català i el castellà ambdós en les seves vides quotidianes, a nivells diferents, perquè hi ha una diglòssia important. Es pot veure també per lis catalanoparlants i castellanoparlants non-nativis, que tenen una altre llengua nativa que influeix molt els seus idiolectes (com jo).
El llenguatge és diferent també d’un grop social a un altre, i pot ésser identitari. Grops dominants poden complexificar artificialment una llengua per es distingir del reste del poble, o al contrari grops dominats poden adoptar paraules i expressions d’argot per rompre la inter-comprensió amb les institucions que reprimien, com la policia.
Dos persones que no parlen de la mateixa manera poden es comprendre. Cal sempre una mica d’adaptació per mantenir la inter-comprensió. Més les idiolectes son distants, més els esforços son importants. Generalment, cal parlar no massa ràpidament, o fer servir paraules i expressions transparents. És per això que moltes llengües no estandarditzades tenen un registri vernacular, que es parla amb la gent del mateix vilatge o de la mateixa regió, i un registri vehicular que es parla amb les gents d’altres regions.
Dos llengües diferents poden ésser inter-comprensibles. Sobretot si son de la mateixa família de llengües, i pròximes. L'inter-comprensió entre el català oriental i el llenguadociá és còmoda.
La inter-comprensió depèn també de les llengües que una persona coneix ja. No parlo gallec, romanx ni llombard, però puc comprendre aquestes llengües, perquè son bastant pròximes de les llengües que ja parlo, i també perquè tinc bastant d’exposició lingüística. És una cosa que es pot veure amb les vídeos del canal Youtube Ecolinguist que fa moltes vídeos d’inter-comprensió entre persones de llengües diferents.
La imposició d'estàndards per els estats pot empenyar a la gent de comunicar entre ells. El català és un pont de comunicació entre Perpinyà, Barcelona i l'Alguer, però aquestes 3 ciutats son en 3 estats diferents amb llengües dominants diferents (francès, castellà i italià), i romp els enllaços culturals i lingüístics.
Doncs per resumir: amb un poc d’exposició lingüística, de comprensió passiva, i d’esforços mutuals, és totalment possible de comunicar entre persones que parlen llengües diferents. La estandardizatció no és únicament inútil, és també contraproduent.
Els estàndards son complicats i irregulars
Els estàndards son fets per classes socials dominants per es distingir dels pobles. Provoca moltes irregularitats i purisme. En francès, es pot veure bé:
La ortografia de la paraula "nénufar" (nenúfar) va ésser modificada el 1935, amb la grafia "nénuphar" amb ‹ ph ›. La justificació és l'etimològica greca. Però en realitat no ve del grec, ve del persa نیلوفر "nīlūfar", doncs és molt més lògic d’escriure-ho amb una ‹ f ›. És doncs una falsa etimologia. Es va canviar amb la reforma de 1990, ara les dues grafies son normatives.
Altre exemple de falsa etimologia: "poids" (pes), aquest paraula ve del llatí "pēnsum", però una ‹ d › va ésser afegida perquè les institucions normatives van pensar que ve del llatí "pondus".
La paraula "arc" es pronuncia /aʁk/, però la forma regular des de del llatí és /aʁ/, la ‹ c › final no es pronuncia, come dins "porc" /pɔʁ/ (excepte en Catalunya Nord, on totes aquestes lletres finals es pronuncien). La pronunciació de la ‹ c › final de "arc" no té cap lògica, defora de crear una irregularitat gratuïtament.
Les paraules bijou, caillou, chou, genou, hibou, joujou, pou (joia, pedra, col, genoll, duc, joguet, poll) ten un plural en -x, en lloc d’una -s com totes les altres paraules en -ou, una vegada més sense cap motiu. I hi ha moltes altres irregularitats en les flexions, sobretot per les flexions que no es pronuncien.
Tot això és menys probable en una llengua vernacular, no normativa. Les paraules irregulars son quasi únicament paraules molt freqüents, expressions o interjeccions, que van es modificar per l’usatge, amb la llei del relaxament articulatori. Les altres paraules es regularitzen espontanament.
Els estàndards poden tenir també una tipografia molt precisa, però per 99% dels casos, no és molt útil per la comprensió. En català, afegir un espai abans d'una coma no canvia el sentit de la frase.
Els parlars de transició son oblidats
Les llengües no son blocs homogenis, son en contínuums lingüístics, i a les limites de cada llengua, hi ha parlars de transició. Sovint, aquests parlars son un mix de característiques de les llengües voltants, i els estàndards no son adaptats per representar aquesta heterogeneïtat de trets lingüístics.
Els parlars de transició fan també un enllaç entre les llengües, i els estàndards representen una lògica totalment oposada perquè impliquen que les llengües siguin blocs homogenis i totalment separats.
Els estàndards son imperialistes i capitalistes, i fets per reprimir els pobles
Pels estats, és necessari normalitzar i estandarditzar les llengües. Per controlar tota una població, és molt útil i efectiu que tothom parli la mateixa llengua i de la mateixa manera.
Simplifica el procés de control social. Amb una llengua única, les institucions no necessiten cap treball de traducció, i és menys fàcil per la població de impedir a la policia de comprendre el que diu.
Òbviament, el capitalisme també té moltes ganes a un estàndard. Permet de controlar la població amb la complicitat de l'estat central, i de controlar tota una cadena de producció des del inici cap a la fi, sobretot si és globalitzada.
Els estàndards provoquen inseguretat lingüística
Provoca una inseguretat lingüística, perquè la gent pot pensar que no parlen bé la llengua, integrar un estigma d'inferioritat social, i no es sentir legitim per pujar l'escala social. Tot això avantatja òbviament les persones les més riques i amb una "bona educació", i és un mecanisme (entre altres) per mantenir una classe social alta i una dominació social.
No parlo i no vull parlar cap llengua de manera normativa
Jo mateix, no parlo un català normatiu. Per diversos motius.
- El català no és la meva llengua nativa
- Parlo 5 altres llengües romàniques que influencien el meu català, i recíprocament
- No m'agrada els parlars normatius, prefereixo fer el que vull amb la meva manera de parlar (el més important és que la gent em pot comprendre)
- Soc una persona non-binaria, i doncs per jo és important fer servir un llenguatge epicena, inclusiu i neutre
- Bàsicament, ningú parla un català totalment normatiu. I és normal. Fins i tot lis catalanoparlants nativis i que van aprendre a "parlar bé" no parlen realment "bé" en les seves vides quotidianes
I per llengües no estandarditzades més generalment (com l'arpità), puc canviar un poc la grafia per escriure més com parlo amb el meu accent, no em cal respectar cap tipografia especifica, tot això sense gaire complex... En fi, puc escriure amb més de llibertat i menys de pressió.
El cas especific del català
Tot això em pareix important per totes les llengües, però pel català em sembla encara més important, perquè és una llengua parcialment minoritzada. Així, pateix de la dominació del castellà i del francès, però pot també esdevenir una llengua normativa i opressiva si no cridem l'atenció. Penso que no cal crear un estat pancatalà amb una llengua catalana normativa, reproduiria els mateixos problemes que ja tenim amb els estats francès i espanyols. La única diferencia és que el govern opressiu fóra a Barcelona en lloc de Madrid o París, i no canviaria massa els efectes de les dominacions socials.